VOCABULARI FILOSOFIA 3º EVALUACIÓ
ABOSLUTISMO
Terme acunyat en la primera meitat del segle XVIII per indicar tota
doctrina defensora del "poder absolut" o de la "sobirania
absoluta" de l'Estat. En el seu sentit polític originari del terme designa:
1) el Absolutisme utopista de Plató a la República;
2) el Absolutisme papal, afirmat per Gregorio VII i per Bonifaci VIII,
reivindicant per al Papa, com a representant de Déu sobre la Terra, la
plenitudo potestatis, és a dir, la sobirania absoluta sobre tots els homes,
compresos els prínceps, reis i emperadors ;
3) el Absolutisme monàrquic del segle XVII, que troba el seu defensor en
Hobbes;
4) el Absolutisme democràtic,
teoritzat des Rousseau en el Contracte social, i que en Marx i els escriptors
marxistes es caracteritza com "dictadura del proletariat".
Totes aquestes formes de l'Absolutisme defensen igualment, encara que amb
motius o fonaments diferents, l'exigència que el poder estatal sigui exercit
sense limitacions o restriccions.
ANARQUISMO
L'anarquisme és una filosofia política i social que crida a l'oposició i
abolició del Estat entès com govern i, per extensió, de tota autoritat ,
jerarquia o control social que s'imposi a l'individu, per considerar-les
indesitjables, innecessàries i nocives. Sébastien Faure , filòsof anarquista francès
, va dir: «Qualsevol que negui l'autoritat i lluiti contra ella és un
anarquista». Sota una formulació tan simple, poques doctrines o moviments han
manifestat una varietat tan gran d'aproximacions i accions, que no sempre van
ser ben entesos per l'opinió pública. Històricament parlant, l'anarquisme se
centra en general en els individus i en la crítica de la seva relació amb la
societat , el seu objectiu és el canvi social cap a una futura societat, en
paraules de Pierre-Joseph Proudhon , «sense amo ni sobirà».
CLEPTOCRACIA
Cleptocràcia (del grec clepto, 'robatori'; i cracia, 'força' = domini dels
lladres) és l'establiment i desenvolupament del poder basat en el robatori de
capital, institucionalitzant la corrupció i els seus derivats com el nepotisme
, el clientelisme polític i / o el peculat , de manera que aquestes accions
delictives queden impunes pel fet que tots els sectors del poder estan corruptes,
des de la justícia, funcionaris de la llei i tot el sistema polític i econòmic.
És un terme de recent encunyació, i se sol utilitzar despectivament per dir
que un govern és corrupte i lladre.
COMUNISMO
El comunisme és un moviment polític que promou la formació d'una societat
sense classes socials, on els mitjans de producció siguin de propietat comuna.
Això implica que la propietat privada d'aquests mitjans no existiria, el que
portaria el poder a la classe treballadora.
DEMOCRACIA
Gobierno del común de la población por medio de representantes o en
asamblea directa. Aristóteles la cita entre las tres formas rectas de gobierno
(monarquía, aristocracia, democracia), si bien es más propia de pequeñas
comunidades, donde es más posible el conocimiento mutuo de los ciudadanos. El
concepto moderno (posrevolucionario) de democracia difiere del antiguo, por
cuanto supone que el origen -y no solo el ejercicio- del poder y sus normas
brotan de la voluntad del pueblo.
DESPOSTIMO
El concepte de despotisme fa referència a l'abús de poder o de la força que
un individu o un grup exerceixen contra altres en inferioritat de condicions.
El concepte s'utilitza per referir-se a l'autoritat absoluta, la qual no es
troba limitada per les lleis .
LIBERALISMO
El liberalisme és una doctrina que es basa en la defensa de les iniciatives
individuals i que busca limitar la intervenció de l' Estat en la vida
econòmica, social i cultural
MERITOCRACIA
(lat. Meritum; gr.
kratos: poder): concepte de la politologia burgesa, amb el qual es designa la
societat administrada per un govern compost de persones elegides pels seus
mèrits i capacitats personals; sinònim de la "societat
postindustrial" (que segueix a la "societat de consum"). El
terme "meritocràcia" va ser introduït el 1958 pel sociòleg anglès M.
Young en la novel·la al·legòrica El sorgiment de la meritocràcia, 1870-2033, i
es va usar inicialment en l'estudi del procés i elaboració de recomanacions per
a la millora del sistema d'instrucció . Després que va veure la llum el llibre
de Bell, L'esdevenir de la societat postindustrial (1973), es va començar a
designar amb el concepte de meritocràcia un nou principi d'administració de la
societat, que suposadament permet eliminar la burocràcia i la tecnocràcia, així
com canviar l'estructura de classe de la societat en el seu conjunt. L'objectiu
de la concepció de la meritocràcia és l'intent de dissimular les contradiccions
socials de classe dins de la societat burgesa, en particular, la contradicció
entre la intel·lectualitat creadora i el capital monopolista d'Estat, que
s'agreuja en gran manera en el període de la revolució cientificotècnica.
MONARQUIA PARLAMENTARIA
La monarquia parlamentària és el sistema de govern comú en moltes
democràcies occidentals actuals, en el qual el rei o monarca exerceix la funció
de cap d'estat sota el control del poder legislatiu (parlament) i del poder
executiu (govern). Les normes i decisions emanades de les diferents cambres
parlamentàries regulen no només el funcionament de l'estat sinó també
l'actuació, funcions.
MONARQUIA MANCOMUNADA
Alguns països de la
Mancomunitat de Nacions , anomenats Regnes de la Mancomunitat (Commonwealth
realms, en anglès ), són monarquies constitucionals amb el monarca del Regne
Unit com el seu propi cap d'Estat simbòlic. Però això no significa que els
governs d'aquestes nacions estiguin units. Tot i que el cap d'Estat és compartit, els països i
els seus governs estan totalment separats i són "independents". En cada nació (a excepció del Regne Unit), el monarca és representat per un
governador general . Un ciutadà que té un historial distingit de servei públic
a la nació és nominat al lloc pel primer ministre del país i el nomenament formal
és fet pel monarca.
MONARQUIA CONSTITUCIONAL
Monarquia Constitucional
és una forma de govern on el monarca ostenta la prefectura de l'estat . És un
poder de mitjà caràcter simbòlic, ja que es troba regulat per una llei , ben
sovint una Constitució . També, es caracteritza perquè el rei o la reina tenen
un paper de moderador o àrbitre en els conflictes polítics del Govern ,
habitualment, elegit democràticament .
POLITICA
La branca de la Filosofia anomenada Filosofia Política , és aquella que
estudia racional i reflexivament temes polítics, com el poder, l'Estat, el
govern, el bé comú , l'autoritat, els drets, la justícia, les formes de govern
i les lleis, pel que fa al seu origen, essència, límits, legitimitat , natura ,
necessitat i abast. Està molt vinculada a l'ètica política, relació que va fer
Confuci a la Xina (551 a. C- 479 a. C) o Aristòtil a Grècia, amb la seva ètica
del perfeccionisme.
En Confuci el bon govern ha d'estar basat en la caritat, el respecte a les
jerarquies i en la justícia. El Príncep ha de ser per al poble l'exemple de la
vida virtuosa, digna d'imitar. Igual que Aristòtil va centrar la virtut en el
just medi. La fi del bon govern és obtenir harmonia i pau universal.
PODER LEGISLATIU
El poder legislatiu es el poder que fa les lleis i tambe les modifica,
la facultat que implica la possibilitat de regular en nom del poble els drets i
les obligacions de les seues habitants en consonancia en les disposicions constitucionals.
Per a eixercir dita facultat està investida d'una inqüestionable autoritat que
li otorga la representacio de la voluntat.
Les figures presents mes importants son el senat i els diputats.
MONTESQUIEU propongue, en el seu celebre llibre L'esperit de les lleis, que era
necessari que les funcions de l'Estat se dividiren entre distints poders
(llegislatiu, eixecutiu i judicial), per a que mediant els arreglaments de les
caracteristiques el poder se AUTOCONTROLE, a fi d'evitar la tirania.
PODER EJECTIU
En ciencia politica i dret, el poder eixecutiu (del llati executus, «que
fa complir») es una de les tres facultats i funcions primordials de l'Estat. Se
distingue aixina del poder llegislatiu, que promulga o revoca lleis, i del
poder judicial, que interpreta, fa respectar o invalida les mateixes.
El poder eixecutiu es responsable de la gestio diaria de l'Estat, i
CONCIBE i eixecuta politiques generals d'acort en les quals les lleis tenen que
ser aplicades; soste a les forces armades i en ocasions aconsella
en respecte a la llegislacio.1 En els estats democratics, el poder eixecutiu
està considerat com administrador i eixecutor de la voluntat popular a la qual
representa i de la que deu ser la seua mes farm garant.
PODER JUDICIAL
El poder judicial es un poder de l'Estat encarregat d'impartir Justicia
en una societat. Es una de les tres facultats i funcions primordials de l'Estat
(junt en el poder llegislatiu i el poder eixecutiu), mediant l'aplicacio de les
normes i principis juridics en la resolucio de conflictes. Per
"Poder", en el sentit de poder public, s'enten a l'organisacio, institucio
o conjunt d'orguens de l'Estat, que en el cas del Poder Judicial son els
orguens judicials o jurisdiccionals: jujats i tribunals, que eixercixen la
potestat jurisdiccional, que sol gojar d'imparcialitat, autonomia i poder
absolut dins de la llei.
Segons la teoria classica de MONTESQUIEU de la separacio de poders, que
distingue entre poder llegislatiu, eixecutiu i judicial, la divisio garantisa
la llibertat del ciutada. MONTESQUIEU compongue la seua teoria despres d'un
viage a Anglaterra a on interpretà que un poder judicial independent pot ser un
fre eficaç del poder eixecutiu. Baix esta separacio de poders, naix el cridat
estat de dret, en el qual els poders publics estan igualment somesos a l'imperi
de la llei. El poder judicial deu ser independent per a poder sometre als
restants poders, en especial l'eixecutiu, quan estos contravinguen l'ordenament
juridic i convertir-se en l'encarregat de fer efectiu l'idea del Dret com
element regulador de la vida social.
SENAT
Se denomina Senat a la cambra alta del cos llegislatiu (Congrés,
Assamblea Nacional o Parlament) d'alguns països. Existix habitualment en països
en una forma d'estat federal. En estos països la cambra alta representa a les
divisions territorials (Estats, Cantons o Provincies) del mateix païs.
El Senat romà fon la primera institucio del seu tipo i per molt temps
considerat com el model constitucional en el sentit de cambra revisora.
CONGRÉS
PLUTOCRACIA
Una plutocràcia és una forma de govern que es desenvolupa quan les classes
altes es troben a càrrec de la direcció de l' Estat . El concepte deriva
d'Pluto, el déu de la riquesa d'acord a la mitologia de l'Antiga Grècia.
REPUBLICA
Del llatí res publica ( "cosa pública"), la república és una
forma d'organització de l' Estat . A la república, la màxima autoritat compleix
funcions per un temps determinat i és triada pels ciutadans, ja sigui de manera
directa o mitjançant el Parlament (els integrants també són triats per la
població).
TECNOCRACIA
Una tecnocràcia és un sistema de govern dirigit per
tècnics. Aquesta definició pot apreciar-se en estudiar detingudament
l'etimologia del terme, ja que prové de dues paraules gregues que poden
traduir-se com "tècnica" i "govern". Al tècnic que
s'especialitza en una determinada branca del coneixement i compleix una funció
pública per executar polítiques que transcendeixin la ideologia se'l coneix com
tecnòcrata.
TEOCRACIA
Teocràcia és un concepte
derivat d'un vocable compost grec que pot traduir-se com "domini de
Déu". La noció refereix al govern que exerceix una divinitat de manera
directa oa través d'algun tipus de representant.
No hay comentarios:
Publicar un comentario