Rafa jure que el treball lo he fet a soles sense copiar res de ningú.
"OBRI
ELS ULLS”
Respecte al títol és molt significatiu la tipografia i el disseny del títol de la pel·lícula: unes lletres de color blanc amb bords esgarrats situades en primer pla en què podem llegir "Abre els ojos" repetides en un pla més llunyà en color roig. Ja des d'ací se'ns dóna la clau de la pel·lícula: l'existència de dos plans superposats, el de la realitat i el del son.
Minuto
1. “Despierta, abre los ojos”
Des de la cel·la d'un
psiquiàtric penitenciari Cèsar, cobert per una màscara inexpressiva que imita
les seues faccions, respon a les preguntes del psiquiatre a qui compte els seus
records i sons. Cèsar és un xic jove, atractiu i adinerat de Madrid amb un gran
èxit entre les dones. En la festa del seu vint-i-cinc aniversari, el seu millor
amic, Pelai , li presenta Sofía , entre els que sorgirà l'amor a primera vista.
Min.
2, 47 “ la gran vía de Madrid sin gente “
Així mateix, des de
l'inici de la pel·lícula, Amenábar ja establix les claus del que succeirà
després, assistim al paral·lelisme de les accions entre el son de la deserta
Gran Via i les accions reals que estan passant.
Min
19 “ Si supiera que ella iba a romper nuestra amistad la mandaría a tomar por
culo"
En
esta pel·lícula es tracta un tema important com l'amistat: realment quals són
els límits individuals de l'amistat. No sempre fem el correcte però si són
bones amistats, podrem comprovar que seguixen ací passe el que passe.
Min. 0.28 “Que es para ti la
felicidad”
Em fa reflexionar a
importància dels diners en la nostra societat: qui no té diners no viu la vida
que es mereix, açò fa que arribe a haver-hi tant egoisme entre persones riques
que mai sabran valorar més una altra cosa que el seu diners. I tot això unit a
la bellesa del protagonista que s'esfuma en el moment de l'accident.
Ell comença a
sentir-se rebutjat per tot el món inclús per Pelai, Sofía ja no li vol, ja no
és el xic feliç que era abans, continua tenint molts diners però ja no li
servix per a res, ni tan sols per a arreglar-se el rostre, els metges no
trobaven una solució.
Quan el hechizo es trenca Cessar ha de fer
front a una irrecognoscible Sofía i aprendre una de les lliçons més importants
de la seua vida.
0.35
“ Yo quiero una cara, no una careta.”
La
Importància de l'aspecte físic: com a vegades només veiem la bellesa pel simple
fet de tindre un rostre o un cos perfecte, en compte de veure l'interior; si és
bona persona i té bons sentiments. A més planteja el problema d'acceptar-nos
cada un com som, sense menystindre's ni sense sobrevalorar-se, simplement pels
que som i els feliços que podem arribar a ser amb molt poc.
0.44
min “he soñado con este momento, pero en mi sueño no llueve, hace sol”.
Després
de l'accident, però abans de congelar-se Cèsar té un son, ell somia que té bé
el rostre i que està amb Sofía en un parc i que fa sol, això és el que el seu
subconscient volia en eixe moment. Després en la realitat Cèsar visita a Sofía
en un parc, i ell li diu la frase assenyalada, en eixe moment res s'assembla al
que ell ha somiat. En la primera la seua cara no està desfigurada i en la
segona si.
Les dos escenes del
parc, tan oposades: una amb el dia solejat, amb Cèsar retrobant-se amb Sofía,
sent tot perfecto... l'altra amb una tempestat, amb Cèsar totalment afonat
perquè ella ja no li vol, perquè ha desaparegut la màgia que hi havia entre
ells.
Ella apareix vestida
de mim jo crec que Sofia està representada com un mim perquè els mims tenen el
seu propi món invisible igual que Sofia que només viu en el son del
protagonista.
0.54 min.
No
és cap frase en concret sinó una escena en què balla en la discoteca amb la
seua careta posada del revés de manera que presenta les seues dos cares
enfrontades. El concepte de dualitat quedarà plasmat en el pla de la discoteca
en què veiem en contrallum les dos cares de Cèsar, la seua i la careta,
donant-se l'esquena.
La
dualitat entre el món real i el dels sons, entre el lleig i bell, entre l'amor
i el desamor, entre el passat i el present i per descomptat, entre la vida i la
mort .
La
beguda com a recurs als problemes: moltes persones recorren a la beguda per a
oblidar els seus problemes, i encara que este no siga la millor manera ells
creuen que és el millor i després està el perill de cometre una imprudència, de
fer o dir quelcom que no desitjaves i després ni tan sols recordes res. Cessar
beu per a sentir-se millor, per a no pensar en que la desfiguració del seu
rostre pot arruïnar la seua relació amb Sofía.
0.59
Minuto “Una noche me quedo tirado en el suelo borracho deseando morirme y a la
mañana siguiente todos mis deseos empiezan a hacerse realidad, Sofía me quiere
y los médicos encuentran una fórmula para arreglarme la cara”.
És una escena quan,
després d'una nit de borratxera amb Sofía i Pelai, els quals havien eixit amb
ell per fer-li un favor, es desperta en una vorera del carrer i la seua vida
canvia per complet. De sobte, just l'endemà al matí, res més despertar-se en la
vorera amb una ressaca impressionant, és Sofía qui li desperta, i li diu que li
vol, de sobte tot comença a canviar, ella li vol, i els metges troben una
solució per a reconstruir el seu rostre.
Min
1.03 “- Nunca aprecio los buenos momentos hasta que han pasado.” “Quizá por eso son buenos
recuerdos, porque no nos paramos a ensarlos.”
Esta
és una situació que a vegades vivim. El seu rostre deformat i Nuria és el que
li feia sentir frustrat, i per mitjà del mecanisme de defensa del son, del
subconscient, torna a traure totes estes frustracions. A banda del son per a
allargar la vida de Cèsar, també apareixen altres sons en la pel·lícula.
En
esta escena es planteja la realitat de tota la pel·lícula i els grans temes que
comencem a conéixer com a espectadors: La Congelació (crionización) : fins on
ha arribat la tecnologia i la medicina en què un cos pot ser congelat i esperar
a trobar una cura a una malaltia específica. En el cas del protagonista havia
passat 150 anys però mantenien els seus records intactes.
La
realitat virtual: La simulació, un gran perill per a la realitat dels hòmens
que pot arribar a ser una droga. Viure un món que no existix en la realitat,
endinsar-te en un altre espai virtual i viure noves i distintes experiències.
1.15
min “¿La verdad? Puede que no la soportaras.”
Control
de grans empreses sobre els individus: la coacció que exercixen sobre tu pel
fet de ser superiors i sentir-se amb dret de decidir sobre la teua pròpia vida.
La
importància dels diners en la nostra societat: qui no té diners no viu la vida
que es mereix, açò fa que arribe a haver-hi tant egoisme entre persones riques
que mai sabran valorar més una altra cosa que el seu diners.
1,
16 min “Ya se suicidó una vez, ahora no será más que una formalidad.”
El
suïcidi: en el cas de Cessar, ell preferix viure en un son i suïcidar-se que
continuar vivint la seua vida. Heus ací de nou a la importància que té per a
ell l'aspecte físic.
1.25 min Espejo:
En
la pel·lícula els espills són el pitjor malson del protagonista perquè
reflectixen el que ell vol veure o creu que veurà i per això es veu a si mateix
desfigurat encara que no ho estiga. Preferix deixar els seus amics, tot, coste
el que li coste a suportar el dolor i la humiliació que li suposa el seu nou
rostre.
"VALORACIÓ
PERSONAL”
Al
meu parer és una de les millors pel·lícules de misteri que he vist sobretot
perquè és molt estranya, per descomptat no s'acosta en absolut al tradicional.
M'ha agradat molt l'efecte que ha utilitzat Amenábar "sueños dins d'un
altre sueño". No m'esperava per a res el final; arriba un moment en què no
saps distingir quan és realitat i quan és ficció; o simplement si el que veus
realment existix o és només fruit de la imaginació de Cessar.
L'escena
que més m'ha impressionat és quan Sofía besa a Cessar després de la
desfiguració de la seua cara. No sé per què, però transmet una certa sensació
d'estranyesa i incredulitat. El que més m'ha agradat ha sigut els moments
anteriors a l'última escena de la caiguda; quan realment es dóna compte que tot
està en la seua ment: Sofía, Pelayo... tot. M'ha transmés una sensació molt
estranya la despedida de Cessar amb les dos persones més importants per a ell i
que deixa arrere.
Amenábar
ens planteja també qüestions interessants al marge del pur entreteniment de la
pel·lícula: Ens acceptem a nosaltres mateixos tal com som quan descobrim que no
som com volem ser?, què passa quan no aconseguim aceptarnos?, està bé intentar
canviar allò que ens ha tocat viure al preu que sea?, preferiríem viure
eternament un son al nostre gust o preferim estar en la realitat encara que
esta ens parega una pesadilla?...¡Cuantas vegades preferim viure una mentida a
haver de suportar la veritat! , quantes vegades ens posem la màscara davant
dels altres per a ocultar el que realment som!
No hay comentarios:
Publicar un comentario