2ª PEL.LÍCULA "SICOSI"

SICOSIS

Rafa jure que no he copiat el treball de internet ni de cap company

Breu resum de la pel·lícula

Una xica crida Marion Crane, amant clandestina de Sam Loomis, en un moment de desvari fuig en automòbil de Phoenix emportant-se amb si 40.000 dòlars que no li pertanyen. A la nit es deté en un motel poc freqüentat, l'amo del qual, Norman Bats, es confia a ella, confessant-li que viu en companyia de la seua anciana mare, a qui adora, encara que la vida amb ella siga difícil. Anteriorment Marion la va escoltar cridant al seu fill. Abans de gitar-se la dona presa una dutxa, quan de sobte apareix l'anciana i la mata donant-li una dotzena de ganivetades, desapareixent després com havia aparegut. Norman torna a aparéixer cridant: "! Mare no! ,¡Dios meu! ". Immediatament procedix a posar en orde totes la coses, tanca el cadàver de Marion en el maleter del cotxe, amb el seu equipatge i els seus vestits, así com els diners, i afona l'automòbil en un pantà. Desapareguda Marion, prompte començarà a ser buscada per la seua germana Leila, el seu nóvio Sam i el detectiu privat Arbogast. Els tres hauran de descobrir el fosc secret que guarda el "Motel Bates

Min 6 “El dinero da la felicidad”  

     

Amb esta frase es planteja la trama que esta darrere de la fuga de la protagonista per a buscar una nova vida i que coincidència que precisament buscant la felicitat acaba en ele motel bats domde perdrà la vida

Min 26 llega al hotel y ve la silueta de una mujer

En el moment en què arriba a l'hotel i veu la silueta de la mare nadahace sospitar a marion el rerefons de la història amb què s'anava a trobar. És sorprenent com el director de la pel·lícula ens fa veure i creure coses totalment diferents de les que després passen en realitat. Ens fa mantindre'ns en suspens.

Sabem que en Norman "aparece" ben sovint la personalitat de sa mare, però sense que desaparega la seua pròpia.

Quan Marion Crane arriba al parador, Norman titubeja davant del manoll de claus per a decidir-se per fi a entregar-li la corresponent al número 1.

Min 31- ¡No! ¡Te digo que no! ¡No traerás a jovencitas a casa a cenar! ¡A la luz de las velas, supongo... de forma baja y erótica como los hombres con mentes bajas y eróticas!

- ¡Mamá, por favor!

- ¿Y después de cenar qué? ¿Música? ¿Susurros?

- Mamá, sólo es una extraña. Tiene hambre y está lloviendo.

- "Mamá, sólo es una extraña". Como si los hombres no desearan a las extrañas.

La mare és dominant i intenta dirigir-li, ocasionant sonores discussions en què Norman posa les dos veus. I quan no aconseguix "convencerle" presa el control del cos del fill que, vestit com el seu mare, actua com si ella mateixa fóra. La seua sexualitat reprimida només es permet ser satisfeta per mitjà de l'observació, del voyeurisme. Per a açò, té un forat en la paret de la seua oficina que donarà a l'habitació contigua. Agrada de mirar les escasses jóvens belles que paren en el seu motel, a les que deliberadament els proporciona eixe quart amb l'objecte d'espiar-les.

Així va assassinar diverses xiques per les quals es va interessar el xic, sent Marion només l'última.

Seqüència novament sense necessitat de paraules, on la música és la que porta, com en quasi tota la pel·lícula, les emocions al seu punt àlgid.

Min 32 mi madre esta mala de los nervios y Min 35 hago todo lo que me dice  mi madre, el mejor amigo que uno puede tener es su madre

Tant Marion com Norman mostren una dualitat evident, ja que les seues personalitats tenen les seues llums i les seues ombres, la qual cosa els convertix en els personatges més interessants, sense comptar per descomptat amb l'enigmàtica Sra. Bats. Una de les escenes més importants és la conversació d'ambdós en l'habitació de Bats, ja que mostren similituds al ser dos persones que oculten quelcom, però que no obstant això mostren a la seua manera una certa moralitat. Abans de que es convertira en un sanguinari assassí, tenim com a punt de partida a una dona que va ser abandonada pel seu marit amb un fill xicotet, al qual va haver de tirar endavant sola; este complex d'abandó es manifesta per un sentiment de distanciament o agressivitat contra els altres per a posar-los a prova (per a confirmar que no se li abandone novament) , i intenta justificar la pròpia angoixa traspassant la culpa als altres.

Min 37 norman da una explicación de como es su madre y concluye, no la odio sino que odio su enfermedad

Bates va patir abús emocional (i subtilment suggerit també, l'abús sexual) de part de sa mare, qui li va inculcar que les dones i el sexe eren coses del dimoni. Els dos vivien sols en una dependència emocional insana després de la mort del pare de Bats. Quan Bates era adolescent, sa mare va tindre un amant; Joe Consedine, la qual cosa ho va fer summament zelós. Els va assassinar a ambdós amb estricnina i va conservar el cadàver de sa mare. Bats va desenrotllar trastorn de personalitat múltiple, i assumia la personalitat de sa mare, reprimint la seua mort com una forma d'escapar de la culpa d'haver-la matat. Es caracteritza per la seua frase: "El millor amic per a un xic és el seu madre".

Min 42 habla de como es un manicomio y de que su madre es inofensiva, comete pequeñas locuras pero no es una demente Comer en una oficina es demasiado... oficioso. Aquí atrás hay una sala.

L'escena del sopar de Norman amb Marion, quan esta insinua que tal vegada hauria de tancar sa mare en un manicomi, deixa traslluir estes idees de codependencia, perquè si bi en en un primer terme Norman es queixa de la dominació, davant de la possibilitat de trencar eixos llaços la seua ment es desboca, perquè no pot ja concebre la vida sense la relació amb sa mare.

Min 45- Tengo entendido que la expresión: "Come como un pajarito"... en realidad, es una mentira.

- Porque los pájaros, en realidad, comen una barbaridad. Pero... no sé mucho sobre pájaros.

- Un hombre debe tener un pasatiempo.

- Bueno... es más que un pasatiempo. Un pasatiempo es para pasar el tiempo, no llenarlo.

Amb esta frase comença a plantejar-se el problema qyue patix Norman que no és mes que un TID, Trastorn d'Identitat Disociativo. De fet, impedix el seu creixement mental al martiritzar-lo amb sentiments de culpa, perquè per a aconseguir esta submissió, l'ha educat amb la creença que si algun dia arriba a abandonar-la, igual que ho va fer son pare, per una altra dona, quelcom terrible succeirà.

La forma en què són fotografiats els animals dissecats també ens dóna a entendre que en la ment d'este personatge s'amaga quelcom fosc. Ja ha quedat clar que Norman Bats és prou diferent del normal, patix un desdoblament de personalitat. Una d'eixes personalitats és la seua, la d'un jove inquiet que atén el motel i es dedica a dissecar animals en els seus estones lliures i l'altra és la de sa mare, una dona possessiva i absorbent, i amb un gran sentit de l'estricte.

Min 58.- Escena del asesinato de Marion en la ducha.

Després del sopar amb la xica, que ha exacerbat els seus desitjos, l'observa mentres es despulla per a prendre un bany; i és llavors quan convergixen les múltiples personalitats de Norman: l'home se sent excitat davant del cos nu de la xica, però el xiquet sap que això és "pecado", que la dona és roïna perquè ho ha temptat amb el seu cos i ha de ser destruïda. Però eixe ser infantilizado és massa dèbil com per a dur a terme una empresa d'eixa magnitud, i ha de ser per consegüent la mare la que el lliure d'eixos terribles mals, la que mat a la "perra" que ho ha pertorbat.

1h 20mins la madre de norman murió hace 10 años.

D'esta manera, tota l'abundància de manies de Norman Bats continua creixent durant eixos llargs anys en què viu només amb el cadàver dissecat de sa mare.

L'anàlisi psicoanalítica és funda quan Lila Crane descobrix en el soterrani el cadàver dissecat de Norma Bats després del seu revelador recorregut per la casa, competix en força expressiva amb l'escena de l'assassinat en el bany: el lent acostament de Lila cap a la senyora Bats; el seu brusc moviment giratori que revela un cos sec amb les conques buides; el crit de la xica que es confon amb l'udol histèric del Norman que per fi veiem vestit amb les robes de la mare.

Així, Norman Bats concep un odi irracional cap als hòmens, transmetent les seues neurosis al seu fill al sotmetre-ho a una relació de dominació total.

1h 37mins

– Simon: Ya he dicho que fue la madre. Ahora bien, para comprender cómo puede haber confesado la madre, es decir, la mitad mental que domina a Norman, habrá que retroceder diez años. A cuando mató a su madre y al hombre que vivía con ella. Entonces estaba ya bastante perturbado. Lo estaba desde que murió su padre. Su madre era autoritaria, una mujer absorbente. Durante años vivieron como si nadie más existiera. Ella conoció a un hombre. A Norman le pareció que aquella amistad lo postergaba. Y en un arrebato de celos mató a los dos. El matricidio es probablemente el crimen más monstruoso que existe. Y quien lo comete se hace despreciable. De modo que él intentó borrar aquel crimen, al menos de su mente. Y robó el cadáver. Se enterró un ataúd lastrado. Escondió el cadáver en su casa. Y trató de conservarlo tan bien como pudo. Pero eso no le bastaba. Aunque ella estaba allí no era más que un cadáver. Y entonces empezó a sentir y hablar por ella. Le dio la mitad de su vida, por así decirlo.

Algunas veces sostenía ambas personalidades y sostenía conversaciones y otras veces le dominaba la mitad materna. Nunca fue del todo Norman. Pero a menudo era enteramente su madre. Siempre estuvo patológicamente celoso de ella y pensaba que ella lo estaba de él de tal modo que en cuanto sentía una fuerte atracción hacia una mujer se alborotaba su lado materno. Cuando conoció a su hermana, se sintió atraído por ella, excitado, la deseó. Eso despertó los celos maternos. Y la madre la asesinó. Después de matarla para Norman fue como si despertara de un sueño. Y con la sumisión de un niño hizo desaparecer las huellas de aquel crimen que él estaba convencido que había cometido su madre.

El psiquiatre ens ve a dir que patix un trastorn de personalitat múltiple. Que va matar sa mare i que des de llavors, per a alleujar la culpa, adopta periòdicament la seua personalitat la qual de fet dirigix la seua vida i ara és la dominant.

1h 39mins  Madre de Norman. Voz en off. Es muy triste que una madre tenga que declarar contra su propio hijo. No podía permitir que creyeran que el crimen lo cometí yo. Ahora lo encerrarán. Debí hacerlo yo misma hace años. Siempre fue un malvado. Intentar hacerles creer que yo misma había asesinado a aquellas muchachas y aquel hombre. Como si pudiera hacer algo excepto estar sentada y observar igual que sus pájaros disecados. Ellos saben que no puedo ni mover un dedo. Ni quiero. Me quedaré aquí sentada. No haré un solo movimiento. Sospecharían de mí. Probablemente me vigilan. Que vigilen. Así se darán cuenta de la clase de persona que soy. No voy a matarte (mirando a una mosca posada en su mano). Tranquilízate. Seguro que me están vigilando. Mejor. Así dirán, “pero si no fue capaz ni de matar una mosca…”

En la pel·lícula es mostra que hi ha dos esdeveniments quasi separats. Els assassinats i la no acceptació de la mort i de l'assassinat. És a dir, que Norman el que intenta recrear és a la mare morta, que no accepta la mort de la mare. El que jo entenc és diferent. Per a mi el procés psicòtic s'inicia des que Norman no és capaç d'acceptar que la mare té un company diferent d'ell.

L'assassinat respon a la mateixa estructura: Necessita recrear l'escena original. Per a recrear-la assassina a l'amant i a la mare. A l'amant perquè robatori el lloc desitjat, i a la mare per venjança, per rancor, per despit. El no suportar l'haver hagut de matar la mare per a estar amb ella llavors ho porta a recrear-la realitat.

Eixa recreació de la realitat està brillantment explicada pel psiquiatre. La psicosi és incurable, irreversible.

OPINIÓ PERSONAL:

No havia vist la pel·lícula ja que és de 1960 i en blanc i negre. Pareix que en el seu genere va suposar un abans i un després en el cine de suspens. M'ha agradat perquè és una història original perquè Norman és un personatge interessant i ho és més quan t'assabentes del seu verdader origen i salut mental. La fotografia en blanc i negre és magnífica, queda massa bé amb la història i el suspens, crec que si estiguera filmat a color no seria tan bo. Escenes innolvidables, com la de la banyera, la frase de norman ¨el millor amic d'un xic és la seua madre¨ o eixe inimaginable i impactant final. Entretinguda de principi a fi, més enllà de tindre un ritme lent mai arriba a avorrir gràcies al seu suspens i intriga. No crec que necessite mencionar més qualitats, obra mestra innegable, que fins al dia de hui es pot continuar disfrutant.

1ª PEL.LICULA 3ª EVALUACIÓ " OBRI ELS ULLS "

Rafa jure que el treball lo he fet a soles sense copiar res de ningú.

"OBRI ELS ULLS”

Respecte al títol és molt significatiu la tipografia i el disseny del títol de la pel·lícula: unes lletres de color blanc amb bords esgarrats situades en primer pla en què podem llegir "Abre els ojos" repetides en un pla més llunyà en color roig. Ja des d'ací se'ns dóna la clau de la pel·lícula: l'existència de dos plans superposats, el de la realitat i el del son.

Minuto 1. “Despierta, abre los ojos”

Des de la cel·la d'un psiquiàtric penitenciari Cèsar, cobert per una màscara inexpressiva que imita les seues faccions, respon a les preguntes del psiquiatre a qui compte els seus records i sons. Cèsar és un xic jove, atractiu i adinerat de Madrid amb un gran èxit entre les dones. En la festa del seu vint-i-cinc aniversari, el seu millor amic, Pelai , li presenta Sofía , entre els que sorgirà l'amor a primera vista.

Min. 2, 47 “ la gran vía de Madrid sin gente “

Així mateix, des de l'inici de la pel·lícula, Amenábar ja establix les claus del que succeirà després, assistim al paral·lelisme de les accions entre el son de la deserta Gran Via i les accions reals que estan passant.

Min 19 “ Si supiera que ella iba a romper nuestra amistad la mandaría a tomar por culo"

En esta pel·lícula es tracta un tema important com l'amistat: realment quals són els límits individuals de l'amistat. No sempre fem el correcte però si són bones amistats, podrem comprovar que seguixen ací passe el que passe.

Min. 0.28 “Que es para ti la felicidad”

Em fa reflexionar a importància dels diners en la nostra societat: qui no té diners no viu la vida que es mereix, açò fa que arribe a haver-hi tant egoisme entre persones riques que mai sabran valorar més una altra cosa que el seu diners. I tot això unit a la bellesa del protagonista que s'esfuma en el moment de l'accident.

Ell comença a sentir-se rebutjat per tot el món inclús per Pelai, Sofía ja no li vol, ja no és el xic feliç que era abans, continua tenint molts diners però ja no li servix per a res, ni tan sols per a arreglar-se el rostre, els metges no trobaven una solució.

 Quan el hechizo es trenca Cessar ha de fer front a una irrecognoscible Sofía i aprendre una de les lliçons més importants de la seua vida.

0.35 “ Yo quiero una cara, no una careta.”

La Importància de l'aspecte físic: com a vegades només veiem la bellesa pel simple fet de tindre un rostre o un cos perfecte, en compte de veure l'interior; si és bona persona i té bons sentiments. A més planteja el problema d'acceptar-nos cada un com som, sense menystindre's ni sense sobrevalorar-se, simplement pels que som i els feliços que podem arribar a ser amb molt poc.

0.44 min “he soñado con este momento, pero en mi sueño no llueve, hace sol”. 

Després de l'accident, però abans de congelar-se Cèsar té un son, ell somia que té bé el rostre i que està amb Sofía en un parc i que fa sol, això és el que el seu subconscient volia en eixe moment. Després en la realitat Cèsar visita a Sofía en un parc, i ell li diu la frase assenyalada, en eixe moment res s'assembla al que ell ha somiat. En la primera la seua cara no està desfigurada i en la segona si.

Les dos escenes del parc, tan oposades: una amb el dia solejat, amb Cèsar retrobant-se amb Sofía, sent tot perfecto... l'altra amb una tempestat, amb Cèsar totalment afonat perquè ella ja no li vol, perquè ha desaparegut la màgia que hi havia entre ells.

Ella apareix vestida de mim jo crec que Sofia està representada com un mim perquè els mims tenen el seu propi món invisible igual que Sofia que només viu en el son del protagonista.

0.54 min. 

No és cap frase en concret sinó una escena en què balla en la discoteca amb la seua careta posada del revés de manera que presenta les seues dos cares enfrontades. El concepte de dualitat quedarà plasmat en el pla de la discoteca en què veiem en contrallum les dos cares de Cèsar, la seua i la careta, donant-se l'esquena.

La dualitat entre el món real i el dels sons, entre el lleig i bell, entre l'amor i el desamor, entre el passat i el present i per descomptat, entre la vida i la mort .

La beguda com a recurs als problemes: moltes persones recorren a la beguda per a oblidar els seus problemes, i encara que este no siga la millor manera ells creuen que és el millor i després està el perill de cometre una imprudència, de fer o dir quelcom que no desitjaves i després ni tan sols recordes res. Cessar beu per a sentir-se millor, per a no pensar en que la desfiguració del seu rostre pot arruïnar la seua relació amb Sofía.

0.59 Minuto “Una noche me quedo tirado en el suelo borracho deseando morirme y a la mañana siguiente todos mis deseos empiezan a hacerse realidad, Sofía me quiere y los médicos encuentran una fórmula para arreglarme la cara”.  

És una escena quan, després d'una nit de borratxera amb Sofía i Pelai, els quals havien eixit amb ell per fer-li un favor, es desperta en una vorera del carrer i la seua vida canvia per complet. De sobte, just l'endemà al matí, res més despertar-se en la vorera amb una ressaca impressionant, és Sofía qui li desperta, i li diu que li vol, de sobte tot comença a canviar, ella li vol, i els metges troben una solució per a reconstruir el seu rostre.

Min 1.03 “- Nunca aprecio los buenos momentos hasta que han pasado.” “Quizá por eso son buenos recuerdos, porque no nos paramos a ensarlos.”

Esta és una situació que a vegades vivim. El seu rostre deformat i Nuria és el que li feia sentir frustrat, i per mitjà del mecanisme de defensa del son, del subconscient, torna a traure totes estes frustracions. A banda del son per a allargar la vida de Cèsar, també apareixen altres sons en la pel·lícula.



Min 1,13  “No estás loco, pero ¿qué pasaría si te dijera que estás soñando?”  “- Ellos, todos, dicen que estoy loco. - No, claro que no estás loco, pero ¿qué pasaría si te dijera que estás soñando?- No, no, no. - ¿Y por qué no? - Mire, yo sé lo que es real y esto es real.

En esta escena es planteja la realitat de tota la pel·lícula i els grans temes que comencem a conéixer com a espectadors: La Congelació (crionización) : fins on ha arribat la tecnologia i la medicina en què un cos pot ser congelat i esperar a trobar una cura a una malaltia específica. En el cas del protagonista havia passat 150 anys però mantenien els seus records intactes.

La realitat virtual: La simulació, un gran perill per a la realitat dels hòmens que pot arribar a ser una droga. Viure un món que no existix en la realitat, endinsar-te en un altre espai virtual i viure noves i distintes experiències.

1.15 min “¿La verdad? Puede que no la soportaras.”

Control de grans empreses sobre els individus: la coacció que exercixen sobre tu pel fet de ser superiors i sentir-se amb dret de decidir sobre la teua pròpia vida.

La importància dels diners en la nostra societat: qui no té diners no viu la vida que es mereix, açò fa que arribe a haver-hi tant egoisme entre persones riques que mai sabran valorar més una altra cosa que el seu diners.

1, 16 min “Ya se suicidó una vez, ahora no será más que una formalidad.”

El suïcidi: en el cas de Cessar, ell preferix viure en un son i suïcidar-se que continuar vivint la seua vida. Heus ací de nou a la importància que té per a ell l'aspecte físic.

1.25 min Espejo:

En la pel·lícula els espills són el pitjor malson del protagonista perquè reflectixen el que ell vol veure o creu que veurà i per això es veu a si mateix desfigurat encara que no ho estiga. Preferix deixar els seus amics, tot, coste el que li coste a suportar el dolor i la humiliació que li suposa el seu nou rostre.

 "VALORACIÓ PERSONAL”

Al meu parer és una de les millors pel·lícules de misteri que he vist sobretot perquè és molt estranya, per descomptat no s'acosta en absolut al tradicional. M'ha agradat molt l'efecte que ha utilitzat Amenábar "sueños dins d'un altre sueño". No m'esperava per a res el final; arriba un moment en què no saps distingir quan és realitat i quan és ficció; o simplement si el que veus realment existix o és només fruit de la imaginació de Cessar.

L'escena que més m'ha impressionat és quan Sofía besa a Cessar després de la desfiguració de la seua cara. No sé per què, però transmet una certa sensació d'estranyesa i incredulitat. El que més m'ha agradat ha sigut els moments anteriors a l'última escena de la caiguda; quan realment es dóna compte que tot està en la seua ment: Sofía, Pelayo... tot. M'ha transmés una sensació molt estranya la despedida de Cessar amb les dos persones més importants per a ell i que deixa arrere.

Amenábar ens planteja també qüestions interessants al marge del pur entreteniment de la pel·lícula: Ens acceptem a nosaltres mateixos tal com som quan descobrim que no som com volem ser?, què passa quan no aconseguim aceptarnos?, està bé intentar canviar allò que ens ha tocat viure al preu que sea?, preferiríem viure eternament un son al nostre gust o preferim estar en la realitat encara que esta ens parega una pesadilla?...¡Cuantas vegades preferim viure una mentida a haver de suportar la veritat! , quantes vegades ens posem la màscara davant dels altres per a ocultar el que realment som!

VOCABULARIO 3º EVALUACIÓN

VOCABULARI FILOSOFIA 3º EVALUACIÓ

ABOSLUTISMO 

Terme acunyat en la primera meitat del segle XVIII per indicar tota doctrina defensora del "poder absolut" o de la "sobirania absoluta" de l'Estat. En el seu sentit polític originari del terme designa:

1) el Absolutisme utopista de Plató a la República;

2) el Absolutisme papal, afirmat per Gregorio VII i per Bonifaci VIII, reivindicant per al Papa, com a representant de Déu sobre la Terra, la plenitudo potestatis, és a dir, la sobirania absoluta sobre tots els homes, compresos els prínceps, reis i emperadors ;

3) el Absolutisme monàrquic del segle XVII, que troba el seu defensor en Hobbes;

 4) el Absolutisme democràtic, teoritzat des Rousseau en el Contracte social, i que en Marx i els escriptors marxistes es caracteritza com "dictadura del proletariat".

Totes aquestes formes de l'Absolutisme defensen igualment, encara que amb motius o fonaments diferents, l'exigència que el poder estatal sigui exercit sense limitacions o restriccions.

ANARQUISMO 

L'anarquisme és una filosofia política i social que crida a l'oposició i abolició del Estat entès com govern i, per extensió, de tota autoritat , jerarquia o control social que s'imposi a l'individu, per considerar-les indesitjables, innecessàries i nocives. Sébastien Faure , filòsof anarquista francès , va dir: «Qualsevol que negui l'autoritat i lluiti contra ella és un anarquista». Sota una formulació tan simple, poques doctrines o moviments han manifestat una varietat tan gran d'aproximacions i accions, que no sempre van ser ben entesos per l'opinió pública. Històricament parlant, l'anarquisme se centra en general en els individus i en la crítica de la seva relació amb la societat , el seu objectiu és el canvi social cap a una futura societat, en paraules de Pierre-Joseph Proudhon , «sense amo ni sobirà».

CLEPTOCRACIA

Cleptocràcia (del grec clepto, 'robatori'; i cracia, 'força' = domini dels lladres) és l'establiment i desenvolupament del poder basat en el robatori de capital, institucionalitzant la corrupció i els seus derivats com el nepotisme , el clientelisme polític i / o el peculat , de manera que aquestes accions delictives queden impunes pel fet que tots els sectors del poder estan corruptes, des de la justícia, funcionaris de la llei i tot el sistema polític i econòmic.

És un terme de recent encunyació, i se sol utilitzar despectivament per dir que un govern és corrupte i lladre.

COMUNISMO

El comunisme és un moviment polític que promou la formació d'una societat sense classes socials, on els mitjans de producció siguin de propietat comuna. Això implica que la propietat privada d'aquests mitjans no existiria, el que portaria el poder a la classe treballadora.

DEMOCRACIA 

Gobierno del común de la población por medio de representantes o en asamblea directa. Aristóteles la cita entre las tres formas rectas de gobierno (monarquía, aristocracia, democracia), si bien es más propia de pequeñas comunidades, donde es más posible el conocimiento mutuo de los ciudadanos. El concepto moderno (posrevolucionario) de democracia difiere del antiguo, por cuanto supone que el origen -y no solo el ejercicio- del poder y sus normas brotan de la voluntad del pueblo.

DESPOSTIMO 

El concepte de despotisme fa referència a l'abús de poder o de la força que un individu o un grup exerceixen contra altres en inferioritat de condicions. El concepte s'utilitza per referir-se a l'autoritat absoluta, la qual no es troba limitada per les lleis .

LIBERALISMO

El liberalisme és una doctrina que es basa en la defensa de les iniciatives individuals i que busca limitar la intervenció de l' Estat en la vida econòmica, social i cultural

MERITOCRACIA

(lat. Meritum; gr. kratos: poder): concepte de la politologia burgesa, amb el qual es designa la societat administrada per un govern compost de persones elegides pels seus mèrits i capacitats personals; sinònim de la "societat postindustrial" (que segueix a la "societat de consum"). El terme "meritocràcia" va ser introduït el 1958 pel sociòleg anglès M. Young en la novel·la al·legòrica El sorgiment de la meritocràcia, 1870-2033, i es va usar inicialment en l'estudi del procés i elaboració de recomanacions per a la millora del sistema d'instrucció . Després que va veure la llum el llibre de Bell, L'esdevenir de la societat postindustrial (1973), es va començar a designar amb el concepte de meritocràcia un nou principi d'administració de la societat, que suposadament permet eliminar la burocràcia i la tecnocràcia, així com canviar l'estructura de classe de la societat en el seu conjunt. L'objectiu de la concepció de la meritocràcia és l'intent de dissimular les contradiccions socials de classe dins de la societat burgesa, en particular, la contradicció entre la intel·lectualitat creadora i el capital monopolista d'Estat, que s'agreuja en gran manera en el període de la revolució cientificotècnica.

MONARQUIA PARLAMENTARIA

La monarquia parlamentària és el sistema de govern comú en moltes democràcies occidentals actuals, en el qual el rei o monarca exerceix la funció de cap d'estat sota el control del poder legislatiu (parlament) i del poder executiu (govern). Les normes i decisions emanades de les diferents cambres parlamentàries regulen no només el funcionament de l'estat sinó també l'actuació, funcions.

MONARQUIA MANCOMUNADA

Alguns països de la Mancomunitat de Nacions , anomenats Regnes de la Mancomunitat (Commonwealth realms, en anglès ), són monarquies constitucionals amb el monarca del Regne Unit com el seu propi cap d'Estat simbòlic. Però això no significa que els governs d'aquestes nacions estiguin units. Tot i que el cap d'Estat és compartit, els països i els seus governs estan totalment separats i són "independents". En cada nació (a excepció del Regne Unit), el monarca és representat per un governador general . Un ciutadà que té un historial distingit de servei públic a la nació és nominat al lloc pel primer ministre del país i el nomenament formal és fet pel monarca.

MONARQUIA CONSTITUCIONAL 

Monarquia Constitucional és una forma de govern on el monarca ostenta la prefectura de l'estat . És un poder de mitjà caràcter simbòlic, ja que es troba regulat per una llei , ben sovint una Constitució . També, es caracteritza perquè el rei o la reina tenen un paper de moderador o àrbitre en els conflictes polítics del Govern , habitualment, elegit democràticament .

POLITICA 

La branca de la Filosofia anomenada Filosofia Política , és aquella que estudia racional i reflexivament temes polítics, com el poder, l'Estat, el govern, el bé comú , l'autoritat, els drets, la justícia, les formes de govern i les lleis, pel que fa al seu origen, essència, límits, legitimitat , natura , necessitat i abast. Està molt vinculada a l'ètica política, relació que va fer Confuci a la Xina (551 a. C- 479 a. C) o Aristòtil a Grècia, amb la seva ètica del perfeccionisme.

En Confuci el bon govern ha d'estar basat en la caritat, el respecte a les jerarquies i en la justícia. El Príncep ha de ser per al poble l'exemple de la vida virtuosa, digna d'imitar. Igual que Aristòtil va centrar la virtut en el just medi. La fi del bon govern és obtenir harmonia i pau universal.

PODER LEGISLATIU

El poder legislatiu es el poder que fa les lleis i tambe les modifica, la facultat que implica la possibilitat de regular en nom del poble els drets i les obligacions de les seues habitants en consonancia en les disposicions constitucionals. Per a eixercir dita facultat està investida d'una inqüestionable autoritat que li otorga la representacio de la voluntat.

Les figures presents mes importants son el senat i els diputats. MONTESQUIEU propongue, en el seu celebre llibre L'esperit de les lleis, que era necessari que les funcions de l'Estat se dividiren entre distints poders (llegislatiu, eixecutiu i judicial), per a que mediant els arreglaments de les caracteristiques el poder se AUTOCONTROLE, a fi d'evitar la tirania.

PODER EJECTIU

En ciencia politica i dret, el poder eixecutiu (del llati executus, «que fa complir») es una de les tres facultats i funcions primordials de l'Estat. Se distingue aixina del poder llegislatiu, que promulga o revoca lleis, i del poder judicial, que interpreta, fa respectar o invalida les mateixes.

El poder eixecutiu es responsable de la gestio diaria de l'Estat, i CONCIBE i eixecuta politiques generals d'acort en les quals les lleis tenen que ser aplicades; soste a les forces armades i en ocasions aconsella en respecte a la llegislacio.1 En els estats democratics, el poder eixecutiu està considerat com administrador i eixecutor de la voluntat popular a la qual representa i de la que deu ser la seua mes farm garant.

PODER JUDICIAL

El poder judicial es un poder de l'Estat encarregat d'impartir Justicia en una societat. Es una de les tres facultats i funcions primordials de l'Estat (junt en el poder llegislatiu i el poder eixecutiu), mediant l'aplicacio de les normes i principis juridics en la resolucio de conflictes. Per "Poder", en el sentit de poder public, s'enten a l'organisacio, institucio o conjunt d'orguens de l'Estat, que en el cas del Poder Judicial son els orguens judicials o jurisdiccionals: jujats i tribunals, que eixercixen la potestat jurisdiccional, que sol gojar d'imparcialitat, autonomia i poder absolut dins de la llei.

Segons la teoria classica de MONTESQUIEU de la separacio de poders, que distingue entre poder llegislatiu, eixecutiu i judicial, la divisio garantisa la llibertat del ciutada. MONTESQUIEU compongue la seua teoria despres d'un viage a Anglaterra a on interpretà que un poder judicial independent pot ser un fre eficaç del poder eixecutiu. Baix esta separacio de poders, naix el cridat estat de dret, en el qual els poders publics estan igualment somesos a l'imperi de la llei. El poder judicial deu ser independent per a poder sometre als restants poders, en especial l'eixecutiu, quan estos contravinguen l'ordenament juridic i convertir-se en l'encarregat de fer efectiu l'idea del Dret com element regulador de la vida social.

SENAT

Se denomina Senat a la cambra alta del cos llegislatiu (Congrés, Assamblea Nacional o Parlament) d'alguns països. Existix habitualment en països en una forma d'estat federal. En estos països la cambra alta representa a les divisions territorials (Estats, Cantons o Provincies) del mateix païs.

El Senat romà fon la primera institucio del seu tipo i per molt temps considerat com el model constitucional en el sentit de cambra revisora.

CONGRÉS

El Congrés dels Diputats es la Cambra Baixa de les Corts Generals, l'orgue constitucional que representa al poble espanyol. Se reune per a sessions en el Palau de les Corts, ubicat en la plaça de les Corts de Madrid.

PLUTOCRACIA

Una plutocràcia és una forma de govern que es desenvolupa quan les classes altes es troben a càrrec de la direcció de l' Estat . El concepte deriva d'Pluto, el déu de la riquesa d'acord a la mitologia de l'Antiga Grècia.

REPUBLICA 

Del llatí res publica ( "cosa pública"), la república és una forma d'organització de l' Estat . A la república, la màxima autoritat compleix funcions per un temps determinat i és triada pels ciutadans, ja sigui de manera directa o mitjançant el Parlament (els integrants també són triats per la població).

TECNOCRACIA 

Una tecnocràcia és un sistema de govern dirigit per tècnics. Aquesta definició pot apreciar-se en estudiar detingudament l'etimologia del terme, ja que prové de dues paraules gregues que poden traduir-se com "tècnica" i "govern". Al tècnic que s'especialitza en una determinada branca del coneixement i compleix una funció pública per executar polítiques que transcendeixin la ideologia se'l coneix com tecnòcrata.

TEOCRACIA 

Teocràcia és un concepte derivat d'un vocable compost grec que pot traduir-se com "domini de Déu". La noció refereix al govern que exerceix una divinitat de manera directa oa través d'algun tipus de representant.

PRECEPTE DE MARÇ

UNA COSA NO ES LLEIG PERQUE SIGA JUSTA. DEU SER JUSTA PERQUE ES LLEI.

És cert que la frontera entre civilització i barbàrie estarà sempre en el respecte de les lleis. Però, en la vida dels sers humans, no tot el que s'anomena llei coincidix absolutament amb el que ha de ser la li. Les lleis són recipients que han de contindre justícia, sota pena de desvirtuar-se i no servir per a res. Se suposa que la llei està al servici de la societat perquè la seua funció és protegir el bé comú, no obstant això hi ha lleis injustes i que no s'acomoden a la realitat.

D'ahí naix la llibertat, que és el dret que tenim de fer el que les lleis ens permeten. Necessitem abans que res una bona formació de consciència i de criteris que siguen sòlids i ens guien enmig de la societat.